Blog

Sobre la validesa de les signatures manuscrites

Resulta com a mínim paradoxal el dubtar de la validesa d’una signatura electrònica manuscrita amb l’argument de no ser equivalent a una signatura electrònica reconeguda, quan la seva raó de ser és la seva equivalència, precisament, amb una signatura manuscrita. ¿Enrevessat no?

No podem oblidar-nos d’aquesta premissa bàsica: la signatura electrònica manuscrita, biomètrica, digitalitzada o com vulguem anomenar-la, no deixa de ser una signatura manuscrita per molt que es faci en paper, en una tauleta de signatura, en un ipad o en la porta d’un WC. Els anglosaxons fan una diferenciació terminològica molt gràfica referint-se a la “wet signature” en parlar de la signatura en paper, la “de propia mà” i “electronic/digital signature” per referir-se a la que s’estampa en format electrònic.

La signatura manuscrita, la de tota la vida, sempre ha tingut el valor que se li ha donat a la possibilitat de demostrar en un moment posterior, i en base a unes mostres, que una determinada signatura ha estat aparentment realitzada per un individu, el que ens ha portat a crear la habitualitat al seu voltant que la fa vàlida, per la via del costum, com a mitjà de prova “a priori”. Però en realitat no es tracta d’un mitjà de prova “a priori” sinó “a posteriori”. És a dir, en el marc d’un litigi, si aquesta es posa en dubte, s’haurà de demostrar la seva validesa o invalidesa en cas de controvèrsia aportant evidències suficients: informe d’un pèrit cal·lígraf, informació de context, … Però això no la fa infal·lible. Pot haver ocasions en què no sigui possible l’atribució d’una signatura a un individu o que aquesta no es pugui demostrar, per exemple, si no hi hagi mostres pel contrast, o per que l’individu va signar voluntària o involuntàriament de forma diferent a com ho fa habitualment.

La principal aportació de les signatures electròniques reconegudes és que en aquest cas sí s’estableix una presumpció de validesa per la via legal, i és que l’article 3.4 de la Llei 59/2003 de signatura electrònica diu: “La signatura electrònica reconeguda tindrà respecte de les dades consignades en forma electrònica el mateix valor que la signatura manuscrita en relació amb les consignades en paper”. Tot i així, la signatura electrònica reconeguda tampoc ofereix una seguretat jurídica “perse”, ja que en el marc d’un litigi, “Si s’impugna l’autenticitat de la signatura electrònica reconeguda amb la qual s’hagin signat les dades incorporades al document electrònic, s’ha de comprovar que es tracta d’una signatura electrònica avançada, basada en un certificat reconegut, que compleix tots els requisits i condicions que estableix aquesta Llei per a aquest tipus de certificats, així com que la signatura s’ha generat mitjançant un dispositiu segur de creació de signatura electrònica”. El problema en molts casos sol estar en la demostració de l’ús d’un dispositiu segur de creació de signatura, la qual cosa en molts dels Prestadors de Serveis de Certificació que a Espanya emeten certificats reconeguts pot ser una tasca gairebé impossible. Amb tot, podríem donar per bo que la signatura electrònica reconeguda ofereix una presumpció de validesa “a priori”.

L’article 3.9 de la LSE conclou: “No es negaran efectes jurídics a una signatura electrònica que no reuneixi els requisits de signatura electrònica reconeguda en relació a les dades a què estiga associada pel mer fet de presentar-se en forma electrònica”.

ViD Signer, el servei de signatura electrònica desenvolupat per Validated ID, reuneix tots els requisits necessaris per poder ser considerada d’acord amb la Llei 59/2003 com a signatura electrònica avançada. Reconeixem el valor de les signatures electròniques reconegudes i les fem servir en els nostres projectes, però també volem reivindicar el valor de la resta d’opcions previstes a la llei.

Leave a Reply